El que ens va portar a teràpia va ser que després d’un any i mig de relació em sentia frustrada perquè les nostres relacions sexuals no eren satisfactòries. Ell mai donava el primer pas per mantenir relacions i tenia disfuncions erèctils. Al principi no em va importar i vaig pensar que eren nervis. Després li demanava que donés primers passos perquè no em sentia desitjada. Uns dies anava bé, i al cap de poc estàvem igual, o pitjor. Parlàvem del tema però ell cada vegada se sentia més atabalat i entrem en un bucle del qual no sabíem com sortir.
Encara que jo creia que era ell el que havia de fer la teràpia, ens van dir que havíem de provar a fer teràpia de parella. Després de parlar de nosaltres i de les nostres experiències anteriors, vam començar a abordar el problema, encara que els dos volíem que millorés no ho aconseguíem. Ja en les primeres visites sortíem molt contents, a casa comentàvem la teràpia i ens va fer relaxar més. Ens va ajudar a conèixer-nos, ens va donar tècniques i exercicis per fomentar les relacions sexuals. Però sobretot ens va portar al punt més important: a acceptar-nos tal com érem cada un, amb les seves limitacions i les seves capacitats. Ara ens sentim més units ja que la teràpia ha fet que ens coneguem millor. Estem molt agraïts Anna perquè vas saber entendre’ns i ajudar-nos.